El pasado domingo nos sorprendía la noticia de la muerte del
actor Philip Seymour Hoffman, por sobredosis de heroína. Lo hizo de la manera
más barriobajera, con la jeringuilla aún colgando del brazo. Me espeluzna solo
imaginarlo, así que no quiero pensar en la persona que le encontró.
Ya hace años que sabemos que las drogas no son buenas, que enganchan, crean una
enorme dependencia y en menor o mayor grado, acaban, primero con tu persona y
después con tu vida.
No conozco a nadie que haya comenzado a probar las drogas, se haya hecho
consumidor habitual, y haya sido capaz de dejarlas, a nadie.
Y eso que no estoy en el ambiente de famoseo, de la droga fácil de disimular.
Porque no es difícil encontrar drogas en tu vida cotidiana, pero si te
enganchas, imagino que es más fácil de ‘disimular’ si tu poder adquisitivo no
es el de una persona normal.
Me da mucha pena el caso, porque Seymour Hoffam era el tipo
de actor que uno necesita en las películas, que uno echa de menos si ve cierto
número de películas y no le encuentra. Un actor de los buenos, de los que
querrías que siguiera la estela de Clint Eastwood, que además de deleitarnos
con sus enormes películas, ha sido capaz de salvar la vida de un hombre hace
apenas unos días, aplicando a sus 83 años, la maniobra de Heimlich a un
compañero de mesa que se estaba ahogando durante la cena.
Ahora que aún no hemos caído, di, quién prefieres ser, Clint
Eastwood o Philip Seymour Hoffam. Sin duda, tengo claro que yo quiero ser yo,
pero si me preguntas al respecto, tengo muy clara la respuesta.
Os dejo con un vídeo deprimente en el que Hoffman hablaba sin reparos
de cómo comenzó a tomar drogas… así lo esté viendo desde el
cielo, como su última película.
En una de les seves millors pel·lícules, “Before the Devil Knows You're Dead” (Sidney Lumet, 2007), hi ha dues seqüències reveladores. La primera és a l’inici. El film comença amb una escena de sexe entre el personatge que interpreta Philip Seymour Hoffman i la seva dona, i després tenen una conversa en la que parlen de fugir d’aquella vida monòtona i avorrida, i planejen fer un viatge a un lloc idíl·lic, Rio de Janeiro sinó recordo malament. És l’únic moment on els dos es veu feliços. La segona seqüència és quan la història s’ha embolicat tant que ell es troba en un carreró sense sortida. Desesperat, va a casa d’un traficant de droga de Manhattan, compra una dosi i es veu com prepara meticulosament l’heroïna, com es punxa i com queda adormit amb un rictus de felicitat...
ResponderEliminarVist amb el temps, aquestes dues escenes es poden considerar un trist reflex de la seva vida. La primera és la felicitat momentània, aquella que dóna el sexe i fa perdre el món de vista. En realitat aquella felicitat és una mentida, perquè la seva dona li és infidel amb el seu germà, i el viatge del què parlen és una metàfora que els dos saben que no es materialitzarà. El viatge a Ítaca és emocional, no real.
La segona encara és més cruel. La manera de no afrontar els problemes és drogar-se per fugir virtualment i, durant un període curt de temps, oblidar la dura realitat. Però és pitjor el remei que la malaltia, perquè s’entra en un cercle viciós del qual moltes vegades, malauradament, no se’n surt indemne.
Ben mirat, potser la vida de Philip Seymour Hoffman va ser tant o més intensa que els personatges passionals que interpretava a la pantalla, i que tant ens agradaven i emocionaven. Potser perquè, en el fons, no estava interpretant personatges de ficció, sinó que reflectia una part de la seva pròpia vida i deixava un tros de l’ànima ferida buscant traces del passat. Un crit desesperat que distreia la persistència de la memòria. No se’n va sortir, i nosaltres ens n’hem assebentat massa tard!